LA VALL DE QUEROL AL SEGLE XVI: PERSONES, MERCADERIES, IDEES I CONFLICTES Lluís Obiols Perearnau Resum Al llarg del segle xvi es van produir un seguit de canvis i de fenòmens que generarien tensions i inestabilitats en pràcticament tots els àmbits. L’enfortiment dels poders centrals estatals en detriment de les comunitats locals, el progressiu blindatge i militarització de la frontera, la generalització del bandolerisme i l’agreujament de les seves conseqüències van ser alguns aspectes que convergiren en espais com la vall de Querol, una de les grans vies de comunicació per travessar el Pirineu, entre la Cerdanya i l’Arièja. Aquesta vall, que per la seva importància estratègica ja tenia un seguit de singularitats, com per exemple un sistema de defensa coordinada entre les fortaleses que la controlaven, va convertir-se durant el segle xvi en un veritable problema, tant per la seva importància com a via de comunicació —decisiva per al comerç, però també un destacat nucli de contraban, i una de les principals vies d’entrada d’exèrcits enemics des del nord— com pel fet de convertir-se en un veritable refugi de quadrilles de bandolers, sovint amb la connivència dels alcaids dels castells de la vall. Aquesta situació es va veure agreujada per l’aparició de la reforma protestant, i per un veritable estat de psicosi col·lectiva, encapçalat per les autoritats de la monarquia hispànica, que es va generar en témer el contagi hugonot a partir dels contactes sovintejats entre un i altre costat de la frontera. Les estratègies de defensa impulsades per les autoritats reials, però també per les institucions locals, ens aporten un conjunt de dades interessants per entendre el rol de la vall de Querol en les relacions transpirinenques durant un moment de canvis en què s’anirien assentant les bases de les grans monarquies espanyola i francesa. Paraules clau: Cerdanya, Arièja, vall de Querol, contraban, bandolerisme, segle xvi. Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell Abstract: Querol valley in the 16th century: people, goods, ideas and conflicts. Throughout the 16th century there were a series of changes and events that generated tensions and instability in almost all the areas. The strengthening of central state power at the expense of local communities, the progressive shielding and militarization of the border, the widespread banditry and its worsening consequences were some of the aspects which converged in places like Querol valley, one of the major ways of communication to cross the Pyrenees, between Cerdanya and Arieja. ANNALS 2014-15 113 This valley was of great strategic importance and it already had a series of singularities, such as a coordinated defence system among the fortresses that controlled it. The valley became a real problem in the 16th century, both for its importance as a way of communication – crucial for trading, but also a remarkable place for smuggling, and one of the main entry points for enemies from the north –, and as a refugee for bandits, often with the connivance of the governors of the valley. This situation was exacerbated with the onset of the Protestant Reformation, and with a real state of collective psychosis, headed by the authorities of the Hispanic Monarchy, which was generated by the fear of Huguenot contagion due to the frequent contacts between both sides of the border. Defence strategies promoted by the royal authorities and also by local institutions, provide us a series of interesting data to understand the role of Querol valley in the Trans-Pyrenean relationships during a time of changes in which the bases of the great Spanish and French monarchies were being settled. Key words: Cerdanya, Arièja, Querol valley, smuggling, banditry, 16th century. El segle xvi és un moment d’enormes canvis en diferents aspectes de la vida política, social i econòmica del nostre país. Aquests canvis van generar un seguit de tensions, agreujades en els territoris de frontera on podien produir-se contactes amb realitats diferents. La vall de Querol, una extraordinària via de pas entre la Cerdanya i l’Arièja,1 és un marc territorial especialment interessant per entendre aquests processos i les diverses problemàtiques que van generar. En aquest text s’intentarà aportar una pinzellada sobre alguns aspectes que, cada un per si sol, mereixerien un estudi aprofundit, amb l’objectiu de tenir una visió global sobre la vall i, per extensió, malgrat les particularitats d’aquest indret, sobre aquest sector de la frontera pirinenca al llarg del segle xvi.2 La vall de Querol, pas estratègic La vall de Querol, que constitueix un dels principals passos fronterers del Pirineu, apareix molt habitualment en les descripcions del Principat, tant per la seva importància estratègica com a via de pas, com precisament pel fet de ser un dels límits amb el comtat de Foix. Prop del port de Pimorent, a l’indret anomenat l’Avet Coronat, es trobava el límit entre els comtats de Foix i de Cerdanya i, per tant, excepte en els moments de canvis polítics que van patir aquests territoris (l’adscripció dels comtats de Rosselló i Cerdanya al regne de Mallorca, el seu empenyorament a França i, finalment, la signatura del tractat dels Pirineus el 1659), allí es localitzava també el límit entre els territoris de les monarquies hispànica —com a hereva de la Corona d’Aragó— i francesa.3 114 ANNALS 2014-15 No és casual que les llegendes i tradicions que citen el pas del Pirineu per Carlemany el situïn en aquest punt, i fins i tot facin derivar el topònim de la vall de la seva persona: […] avent guanyat Rosselló, Conflent y Cathalunya, de aquí tornà ha Cerdanya, ahont tingué ab los Moros una gran batalla en la vall que desta jornada prengué y li restà lo nom de Carol, per on se’n tornà en França.4 El jurista Antoni Oliba especifica que «com que fou un asil únic i excepcional per a Carlemany […] l’anomenen Carolana i per raó del femení de Carolus, alterat, però, i abreujat, es forma el nom de Carol».5 L’existència d’aquest pas natural ha convertit la vall en un punt estratègic per a les comunicacions transpirinenques, històricament i encara avui.6 El coll de Pimorent, pas estratègic controlat visualment per les parets de la Torre Cerdana, en primer terme. (Foto: Lluís Obiols Perearnau) ANNALS 2014-15 115 Comerç i contraban La importància comercial del pas de Querol queda ben palesa per les constants reclamacions de les poblacions dels dos costats de Pimorent a favor de la llibertat de comerç. Ja el 1418 els de Puigcerdà reclamaven en contra dels vectigals que se’ls imposaven en aquest punt,7 i al llarg del segle xvi van ser ben freqüents els acords entre les universitats d’un i altre costat de la frontera per mantenir el comerç, al marge de les guerres entre les monarquies respectives. L’any 1537, per exemple, els cònsols de Puigcerdà deixaven constància que havien rebut dues cartes, dels cònsols d’Acs i de mossé de Sant Pau proposant «que per lo profit nostre y lur se offerexen en tenir y servar bona vicinitat y comers, y assegurar les montanyes y bestiars stants en aquelles»,8 el 1543 i 1554 es comerciava malgrat la guerra entre les dues monarquies9 i l’any 1593 novament es prenien disposicions perquè «se fes comers de bestiars y mercaderies».10 És significatiu l’informe enviat l’any 1552 al príncep sobre aquests acords que, malgrat les disposicions reials, permetien una convivència pacífica entre les poblacions dels dos costats de la frontera: […] los jurados y síndicos d’este condado trataron con franceses en un lugar junto la Torra Sardana, y con ellos capitularon con licensia del Marqués de Aguilar que unos a otros no hisiesen mal, ni a los ganados que stán en la montanya tocasen asta el día de sant Andrés.11 El comerç de mercaderies en aquest punt ja queda ben palès analitzant la lleuda del segle que reflecteix una realitat comercial consolidada, exposada en aquest moment de «la manera antiga com és acustumada de gran temps ençà».12 Més endavant, ja al segle xvi, Antoni Oliba cita aquest trànsit de productes en la seva descripció de la vall, quan diu que és un pas «freqüentat i recorregut per raó del negoci continu i permanent de les moltes mercaderies que des de les Gàl·lies s’exporten cap a Espanya i viceversa».13 Els estudis duts a terme per Patrici Pojada evidencien aquest comerç durant tota l’època moderna, del sud cap al nord i també del nord cap al sud, amb la vall de Querol com un dels principals punts de pas.14 Les queixes pels robatoris produïts als mercaders que passaven per la vall l’any 1565 ens aporten informació sobre alguns dels productes que s’hi transportaven: «roben blats, dinés, bestiars, teles, capes, caputxos y tot quan y passen.»15 Evidentment, les mercaderies hi passaven de forma legal, però també de forma fraudulenta: el contraban de productes ben diversos era freqüent a la vall. L’any 1573, per exemple, els cònsols de Puigcerdà es queixaven «del blat passe per la vall de Querol sens orde»,16 i l’any 1600 la visita feta per la Diputació del General, amb una finalitat d’inspecció fiscal, deixava constància del contraban de sal i de ferro a la vall, entre altres productes, tot i tenir-hi una guarda.17 xiv, 116 ANNALS 2014-15 El contraban de cavalls mereixeria una consideració a banda, ja que era una activitat prou freqüent que va preocupar especialment les autoritats al llarg de tot el segle.18 Igualment, el pas de teles a través de la frontera també era objecte d’una atenció especial, pel que representava a nivell fiscal. L’any 1584 se citava explícitament el contraban de capes de pastor en els indrets fronterers amb França, entre els quals s’incloïa la col·lecta de Puigcerdà.19 Les mercaderies que travessaven la frontera de forma fraudulenta i eren confiscades, sovint acabaven en mans dels mateixos alcaids, la qual cosa suposem que deuria contribuir a actuacions, en alguns casos, poc objectives per la seva part.20 La visita del General deixa constància dels abusos comesos pels responsables del control fiscal a la vall. Significativament, i pensem que no pas de forma casual, entre els càrrecs encarregats d’aquest control hi trobem cognoms com Cadell, Boquet o Rubí, ben freqüents també en els nombrosos casos de bandolerisme que es van produir durant aquests anys al Pirineu.21 Entrades i incursions És ben significatiu que, a finals de 1581, els canonges de la Seu escrivissin a mossèn Descatllar, lloctinent d’alcaid dels castells de la vall, fent notar que «aqueix pas de Querol sia lo camí per hont pot venir gran dany», en tenir notícia de l’entrada que preparava Galceran Cadell amb tres-cents homes.22 Aquesta situació s’havia produït durant tot el segle. Ja el 1522, enmig dels conflictes derivats de les guerres del regne de Navarra, la vall de Querol havia estat protagonista d’una entrada de francesos, que van arribar a conquerir la Torre Cerdana, i que va ser resposta amb un contraatac fins al castell de Merenç.23 Dècades més tard, el 1583, els d’Acs, Merenç i l’Ospitalet van entrar novament per la vall i van saquejar-la, amb la intenció de fer-se amb el control de Puigcerdà.24 I encara el 1598 es va produir una nova entrada de francesos per Pimorent que, en veure’s descoberts per la Torre Cerdana, van baixar cap a Cerdanya passant per la muntanya, fins a Feners. En la seva retirada, tornant cap a Pimorent, van ser combatuts i morts en bona part.25 A banda de ser una via important en les invasions i entrades d’exèrcits i de quadrilles de bandolers des del nord, la vall de Querol també era, evidentment, un lloc de pas en les fugides des del sud, travessant la frontera cap al comtat de Foix. Durant la dècada de 1540 la vall va ser travessada pel cèlebre bandoler Antoni Roca en la seva fugida cap al regne de França.26 De fet, les quadrilles de bandolers circulaven ben freqüentment per la vall, per on travessaven la frontera per tal d’evadir la persecució de la justícia.27 Més endavant analitzarem altres casos en què la vall va tenir un gran protagonisme com a refugi de quadrilles de bandolers. ANNALS 2014-15 117 La vall de Querol era, de la mateixa manera, un lloc de pas dels espies que s’enviaven a l’altre costat de la frontera, especialment en moments de rumors de guerra. L’any 1583, per exemple, es va capturar a Pimorent un espia que havia enviat la vila de Puigcerdà.28 Igualment, els avisos més reglats i institucionals també seguien la mateixa via, com quan el 1584 eren els cònsols i soldats de Querol els que avisaven als de Puigcerdà sobre els rumors que els havien comunicat els de Merenç, o el 1594 quan novament un soldat de Querol els comunicava l’aplec de gent d’armes a Urs i a les Cabanes.29 Sens dubte, aquests conflictes, i la política internacional decidida des de les monarquies dels dos costats, amb una Cort llunyana, podien afectar greument les relacions de veïnatge entre les comunitats de banda i banda. Així com aquestes comunitats procuraven mantenir el comerç obert quan els interessava, també es detecta la col·laboració i el pas d’informacions davant els rumors de guerra, o per a aconseguir la captura o la condemna de delinqüents que haguessin fugit de la justícia travessant la frontera.30 Sens dubte, la vall era també la principal via de pas de la immigració, temporal o definitiva, que arribava a Catalunya procedent del nord. Per documentar els indrets pels quals es desplaçaven aquests corrents migratoris, tasca certament complexa, cal recórrer novament als treballs de Patrici Pojada per evidenciar aquesta realitat, especialment al segle xvii: «la vallée de l’Ariège, donc le haut pays de Foix, était una voie de pénétration des chaudronniers, marchands et tout autre migrant vers la Catalogne.»31 Tot i tractar-se d’una cita genèrica, l’ús d’aquest pas queda ben clar en la queixa que s’exposava el 1565 en contra dels habitants de la vall: «en dita vall s’an morta una infinitat de gent dels que passen y venen de Fransa per la dita vall, ahont és lo camí que va a Achs.»32 Avís dels cònsols de Puigcerdà al Capítol d’Urgell sobre l’entrada d’enemics al Rosselló i a l’Arièja, fins a Pimorent. ACU, correspondència del segle XVI. 118 ANNALS 2014-15 El control del pas: fortaleses i alcaids La vall de Querol es controlava amb tres fortaleses principalment, a banda d’altres possibles fortificacions secundàries.33 Al nord, controlant visualment el port de Pimorent, s’hi troba la Torre Cerdana. A mitja vall hi ha el castell de Querol, i controlant-la pel sud s’hi ubica la vila de Puigcerdà, també amb el seu castell. La Torre Cerdana es troba documentada des de finals del segle xiii, amb els noms de Torre Cerdana o Torre de Pimorent,34 a mitjans del mateix segle ja apareix citat el castell de Querol,35 mentre que el de Puigcerdà es troba documentat des de finals del segle xi.36 La importància estratègica del pas de Querol justificava un sistema de defensa singular. Les tres fortaleses de la vall, Puigcerdà, Querol i Torre Cerdana, es trobaven sota control d’un mateix alcaid, si més no al segle xvi, la qual cosa garantia una major coherència en l’organització de la defensa. A més, a través d’un sistema d’avisos sonors amb tirs de bombarda entre les diferents fortaleses, s’aconseguia alertar Puigcerdà quan es detectava algun perill a Pimorent.37 Aquest sistema, d’una gran rapidesa, va ser complementat amb un codi d’avisos, també amb tirs d’artilleria, des de Puigcerdà cap a tota la terra de Cerdanya.38 La comunicació entre les fortaleses era clau per al control d’aquesta via: ja el 1392, per El castell de Querol, juntament amb el castell de Puigcerdà i la Torre Cerdana, controlava el pas de la vall. (Foto: Lluís Obiols Perearnau) ANNALS 2014-15 119 regularitzar els salaris dels missatgers que transportaven informació entre Puigcerdà i Querol, s’havia mesurat el trajecte entre els dos punts.39 L’estat dels castells, però, en feia difícil la gestió.40 A banda de reparacions derivades de situacions extraordinàries,41 l’escàs manteniment de les fortaleses era motiu de queixa habitual per part dels seus responsables.42 L’inventari dels tres castells realitzat l’any 1564 és ben significatiu de l’estat de l’armament, sovint «dolent», «desgornit» i «desbaratat».43 La poca efectivitat per a la defensa d’aquestes fortaleses, així com la problemàtica derivada dels abusos comesos pels seus responsables, com veurem més endavant, va ser motiu per a projectar-ne l’enderroc. Les autoritats reials eren contundents en valorar la seva efectivitat: «la Torre Cerdana dizen también que es infructuosa y daña más que no aprovecha, quanto más que siempre que enemigos entran en la tierra, luego la toman, y para cobrarla cuesta más de lo que ella vale e importa.»44 Davant els rumors de la seva projectada destrucció, l’any 1535 els cònsols de Puigcerdà feien notar que aquests castells i fortaleses «són la clau de aquesta terra, y essent derrocats o derrocades seria gran dany de tota aquesta terra, per ésser frontera y par in conffinibus de Fransa».45 Més endavant, el 1594-1596, es projectava novament una reorganització del sistema defensiu dels Comtats que preveia també l’enfortiment de les principals fortaleses i l’enderroc de la resta de castells.46 A més, la dotació humana dels castells tampoc era suficient per a mantenir el control d’un pas estratègic d’aquesta importància: els anys centrals del segle hi havia una dotzena de soldats47 que, a més, sovint acumulaven grans retards en el pagament dels seus salaris.48 Segurament, la poca puntualitat a satisfer els salaris dels soldats destinats als castells també devia contribuir als abusos que es cometien contra les persones que passaven per la vall. Així, l’any 1527 s’escrivia que «en la vall de Querol se fan grans abusos […] prenent y robant als qui van y venen en lo comtat de Foix», i el 1529 es deixava constància que «los lecayos de mossèn Altarriba roben quiscun die palesament en lo pas de Querol».49 Anys més tard, el 1554, el capità de Merens es queixava als cònsols de Puigcerdà demanant-los que «vullan fer tornar los muls, los quals per lo capità de Carol són estats presos», i encara més endavant, el 1558, els d’Acs es queixaven «que los soldats de la Torre Cerdana roban y matan gent del comptat de Foix».50 A banda dels abusos sobre les persones que passaven per la vall,51 veiem com les fortaleses patien altres problemàtiques, sovint derivades dels enfrontaments familiars que protagonitzaven els seus respectius alcaids a cada moment.52 Sens dubte, un llistat complet dels alcaids de les fortaleses ens aportaria molta informació sobre les circumstàncies concretes que es produïen a la vall en cada moment.53 L’alcaid Altarriba, del qual acabem de veure com ja se’n queixaven el 1529, n’és un bon exemple. Membre d’una família involucrada en bandositats ja al segle xv,54 el 1525-1526 se li havia obert un procés per 120 ANNALS 2014-15 «pertorbador»,55 però la nissaga va controlar l’alcaidia dels castells fins a la mort del seu últim representant l’any 1545.56 Un altre exemple ben significatiu és el de l’alcaid Nuri Joan Sorribes.57 La gravetat de la seva actuació va provocar un extens informe que els síndics del comtat de Cerdanya van dirigir al rei, tot demanant «que la vall de Querol, de hont ve lo maior dany en tota esta terra, no sie guarida ni recullida de mala gent com és de alguns anys a esta part». En l’informe s’exposaven nombroses queixes i s’acusava Nuri Joan Sorribes de ser «capità y emparo dels bandolers de la parcialitat de Arsèguel y Carol y altra mala gent» i d’haver renovat les bandositats que s’havien produït anteriorment. S’acabava amb una sentència lapidària: «tant com ell tindrà lo càrrec de la vall de Carol, no i ha guaire speranses de remei.» El «catàleg» d’acusacions va incloure una colla d’aspectes: protecció dels bandolers als castells (des dels quals fins i tot disparaven als seus perseguidors), atacs al sometent i a les tropes fidels al rei per part dels mateixos soldats dels castells, robatoris de bestiar, raptes de persones, ajuda a les incursions des del nord… i especialment, la queixa reiterada de l’ús de la vall com a lloc de refugi per als fugitius de la justícia i com a «camp base» per a les seves activitats delictives, fins al punt que alguns bandolers havien estat reclutats com a soldats dels castells.58 No és casual que l’any 1587 una part de la moneda que els bandolers del Minyó de Montellà havien robat a Sidamon es portés fins a la vall de Querol. A més de la situació general de la vall, en aquell moment el lloctinent d’alcaid dels castells era ni més ni menys que el mític Joan Cadell.59 Bandolers: la quadrilla dels querolans Com acabem de veure, la vall de Querol era un significat refugi de bandolers. A mitjans de la dècada de 1560, fins i tot, es documenta una quadrilla anomenada precisament «dels querolans», formada bàsicament per persones de la vall i per protegits seus.60 Aquesta quadrilla va protagonitzar, entre altres, un seguit d’assassinats que van tenir una enorme repercussió. El juliol de 1564 va ser assassinat Joan Antoni Manegat, receptor de la Inquisició, vora el portal de Llívia de Puigcerdà. L’assassinat involucrava una colla de persones de la vila, «fautores de los dichos bandoleros, que eran de los que llaman los querolans, por ser de una valle que se dize de Querol», seguidors de Riembau i altres capitostos.61 Sembla que els bandolers havien estat contractats pels acusats per perpetrar l’assassinat, realitat que sembla relativament habitual. Aquell mateix juliol un altre dels integrants de la quadrilla, un tal Brunet, havia estat contractat, precisament per un dels acusats en l’assassinat de Joan Antoni Manegat, per cremar la masada que Antoni Sala tenia a Sant Martí d’Aravó, per la qual cosa li havia donat dos escuts d’or.62 ANNALS 2014-15 121 Jaume Vinyola i Joan del Gordo, inculpats en el cas, van ser presos a França i la Inquisició els va condemnar, malgrat les pressions rebudes a la Cort pels seus partidaris. En aquest moment, significativament, el virrei comunicava al rei «que Riambau tiene alvorotada toda aquella tierra, y estos son sus amigos y sequaçes y valedores». Finalment, però, els presos van ser retornats als cònsols d’Acs alegant relacions de bon veïnatge.63 Els fets més sonats que va protagonitzar la quadrilla dels querolans, però, es van produir quan el maig de 1565 van assassinar el veguer de Cerdanya, Francesc de Castellarnau, d’Enveig, i el mes següent el seu pare.64 Després de l’assassinat del veguer per part de la «compañía de hombres de mala vida de los carolanes», aquests s’havien refugiat en un castell de França.65 El conjunt de declaracions recollides per aquests assassinats descriuen una manera d’actuar especialment sanguinària i cruel amb les víctimes dels bandolers, i exposen de forma clara la problemàtica que oferia la vall de Querol com a refugi de delinqüents.66 La situació de l’any 1565, en el seu conjunt, va acabar provocant la visita personal del virrei de Catalunya a la Cerdanya, per intentar posar ordre en els problemes que s’hi havien produït.67 La quadrilla dels querolans, però, no devia pas englobar tots els habitants de la vall. L’any 1576, es va produir una brega entre el batlle de la vall de Querol i alguns soldats amb Els registres de consells del Consolat de Puigcerdà deixen constància freqüentment dels problemes que es produïen a la vall de Querol a causa dels bandolers. (ACCE, Ajuntament de Puigcerdà, Registre de Consells de 1561 a 1566, fol. 185v) 122 ANNALS 2014-15 alguns querolans, durant la qual el batlle va morir. Després d’aquest fet, els cònsols de la vall van demanar ajuda a la vila de Puigcerdà, remarcant «quant dany és de la terra que esta gent reste desassossegada y que’s fassen codrilles a la terra».68 En tot cas, i en relació amb la problemàtica lligada al bandolerisme, és ben significatiu que alguns dels juristes de la Reial Audiència, teòricament encarregats, entre altres, de la persecució dels bandolers, fossin originaris de Puigcerdà i de la vall de Querol, i acusats en alguns casos de connivències clares amb la parcialitat dels Cadell, amb qui s’identifica clarament la quadrilla dels querolans.69 Hugonots? La frontera política i la frontera religiosa L’expansió del protestantisme en el territori de la monarquia francesa va generar un veritable temor de «contagi» a través del Pirineu. És significatiu que el bisbe d’Urgell Pere de Castellet no assistís al concili de Trento, l’any 1562, per tal de poder continuar la visita pastoral arreu del bisbat, per la seva situació «vehina de estes parts de Fransa que esta tan turbada en esta meleyta secta luterana».70 Al començament de la dècada de 1580 els temors s’agreujaven davant les notícies que arribaven des de Foix, «ahont vuy estan com en un port molt segur los lutherans y heretges», i on es tenia notícia el 1582 que «han mort estos dies mes de cent catholics y entre altres un canonge al qual despres de mort han cremat en mig de la plassa».71 De fet, el temor hugonot va ser el principal motiu —declarat, que no vol dir que ho fos de fons— per a la creació de nous bisbats a la frontera, com els de Jaca i Solsona, que haurien d’actuar com a barrera ideològica davant el temut contagi protestant, sense oblidar que aquest fet repercutia en un major control polític del territori per part de la monarquia, a través del nomenament de bisbes.72 En tot cas, és indubtable l’assimilació, real o interessada, entre bandolers i hugonots. La mobilitat de les quadrilles de bandolers a través de la frontera, i les seves més que sovintejades relacions amb el comtat de Foix, refugi i base d’operacions dels delinqüents perseguits per la justícia del Principat, feia ben freqüent l’associació entre bandolerisme i protestantisme. És ben clar quan se cita l’entrada de luterans «con quadrilla mesclados de vandoleros», l’any 1565: […] lo que más me angustia es que estamos vezinos de los luteranos, y témese que so color de bandoleros no entren este verano y no den alguna batibarba a la Yglesia y a los ecclesiásticos […]. Témese que no traygan algunos predicadores luteranos para del todo pervertir la tierra, que está llena de ygnorancia.73 ANNALS 2014-15 123 Aquesta identificació entre bandolers i hugonots, però, s’ha d’entendre amb molts matisos, que van des de l’interès a l’hora de justificar la repressió del bandolerisme fins a les qüestions semàntiques: sovint el mot «hugonot» fa referència més directament a un estranger o delinqüent que a les seves creences i pràctiques religioses.74 És ben significatiu com s’anomena l’any 1573 «un tal Fantillo, ygonau y lladre», o com es presten a confusió cites com la de l’any 1582, quan arriba la notícia «que a Tarascó y a més de tres-cens hòmens aplegats, y també en la frontera alguns uganaus».75 Aquesta confusió terminològica és ben clara en les freqüents demandes d’ajuda des de l’alta Arièja, on sovint s’assetjaven bandolers o hugonots. Així, el 1568 s’havia acordat «ab los cònsols de Achs dar un rebato als bandolers qui són a Merenchs», però ben poc temps després es tenien notícies que «els uganaus en Franssa stan ab gran sediçió ab los crestians, y ara, segons tenim entès, stan per arribar a Achs».76 Els mateixos cònsols d’Acs escrivien «com les uganaus, en gran nombre, se són haisits y emparats de la vila de Tarascó y de altres viles», i avisaven de l’amenaça de mossur Daudo,77 de «pendra la vila per asaurt y per fam, y nos ffer totes les males obres que puguessen, nos dient qu’els nos gardarien que ni d’uno part ni d’autro no aguésem viures ni poríom ffer alguna traffico». Davant d’aquesta situació, els d’Acs proposaven fins i tot assetjar els hugonots a Tarascó i al castell d’Urs per allunyar el perill,78 fins a l’extrem d’oferir el castell de Merenç a les autoritats catalanes a canvi de la seva ajuda.79 A la vall de Querol aquest temor s’agreujava, ja que, com hem vist, era una de les principals entrades de mercaders, exèrcits i quadrilles de bandolers. L’any 1563 ja s’acordava proveir la Torre Cerdana del que fos necessari «atés tenim relació los uganaus se posen per algunes fortaleses del comptat [de Foix]», i quan el gener de 1566 es tenia notícia de l’entrada de dos-cents luterans s’acordava avisar els cònsols d’Acs i assegurar-se «que los soldats de Carol y Torre Cerdana estiguen esvellats y avituallats».80 Fins i tot es temien possibles traïcions, com l’any 1556-155781 i novament l’any 1574, quan s’especificava que «los uganaus tenen molta gana de venir-se a esta terra, y que algú los haurie promés de lliurarlos un ffort en esta terra per retirar-se».82 Conclusions Que l’entorn natural i la realitat física d’un territori en condicionen en gran part l’evolució històrica és una obvietat que no cal justificar. En el cas que ens ocupa, però, coincideixen dues realitats que converteixen la vall de Querol en un indret particular en el qual es produeixen fenòmens similars als d’altres indrets fronterers, però en una major intensitat. Per una banda, hem de tenir en compte el seguit de processos polítics que han acabat configurant 124 ANNALS 2014-15 una frontera internacional al llarg del Pirineu, uns processos que impliquen, especialment al llarg del segle xvi, importants canvis en les relacions entre l’un i l’altre costat de la serralada. Per altra banda, i aquest és el fet singular, l’existència de l’extraordinari corredor format per les valls de Querol i de l’Arièja, a través del port de Pimorent, entre la Cerdanya i Foix. Una via que no és pas única, però sí que reuneix un seguit de condicions que la converteixen en un dels principals passos transpirinencs en un bon tram de la serralada. La vall ja deuria actuar com a refugi des de segles enrere. Així ho fa pensar la concessió que el rei Joan I va fer al batlle i prohoms de la vall l’any 1394, segons la qual no podien ésser castigats per acollir gitats de pau i treva si abans no se’ls havien comunicat per escrit els seus noms.83 En tot cas, veiem com el segle xvi és un moment especialment complex, ja que el bandolerisme s’estén i és perseguit arreu del país per les autoritats, i precisament les quadrilles de bandolers tenen a la vall de Querol un dels seus refugis més irreductibles.84 El control de la vall resulta especialment complex en aquest context canviant, en un entorn en el qual les autoritats de la monarquia es troben superades pel control efectiu que hi exerceixen els alcaids i els mateixos habitants. Aquest control (o aquesta falta de control, depenent del punt de vista) provoca problemes a molts nivells. A nivell militar, ja que moltes entrades d’exèrcits i bandolers es produeixen per la vall, i les fortaleses no hi poden fer front, ni pel seu estat físic, ni per la falta de provisions, armament i municions, ni tampoc per la quantitat de tropes que les guarneixen, i encara menys si tenim en compte que els alcaids que les governen actuen sovint amb criteris d’interès fonamentalment personal. A nivell econòmic, ja que el comerç que passa per la vall topa amb els robatoris dels bandolers i amb els abusos dels soldats i alcaids. A nivell fiscal, perquè les mercaderies travessen la frontera en forma de contraban, sense satisfer els impostos reglamentaris. A nivell social, perquè les quadrilles de bandolers de la vall roben, saquegen i maten arreu de la Cerdanya i fins i tot més enllà, i les autoritats tenen greus problemes per imposar la justícia. I també, potser més per temor que en realitat, a nivell ideològic, pels temuts contactes amb els protestants. A més, en un moment en què sovintegen les guerres entre la monarquia hispànica i la monarquia francesa, les relacions entre les comunitats dels dos costats de la frontera queden sovint condicionades per les decisions llunyanes de les Corts respectives. El contacte entre els dos costats, però, es manté, i hem vist com es lliguen acords al marge de les decisions preses per l’alta política. Aquest contacte és evident, tant en les relacions i comunicacions entre les autoritats dels dos costats com, també, entre colles de bandolers de la vall de Querol i de l’alta Arièja.85 Aquest mateix contacte genera un enorme temor a partir de l’expansió del protestantisme a França. Des de les autoritats catòliques de la monarquia hispànica es tem que les relacions comercials, la immigració, les entrades i sortides de bandolers a ANNALS 2014-15 125 través de la frontera… puguin ser motiu de «contagi» ideològic. Al llarg del segle xvi es va aprofundint en la militarització de la frontera i en la unificació de les fronteres política i religiosa, especialment durant el regnat de Felip II. Aquest fet va condicionant un procés d’impermeabilització que no s’havia produït fins aquell moment, i un distanciament entre les comunitats humanes dels dos costats.86 És a partir d’aquest període, en un llarg procés, quan «la frontière est de plus en plus présente physiquement, mentalment, symboliquement, aidant à remettre en cause les vielles solidarités et les relations frontalières».87 Notes 1 Al llarg de l’article s’han utilitzat, en referir-nos als topònims de l’Arièja, els criteris reflectits en la cartografia de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. 2 Abreviatures utilitzades: ACA (Arxiu de la Corona d’Aragó), ACAU (Arxiu Comarcal de l’Alt Urgell), ACCE (Arxiu Comarcal de la Cerdanya), ACU (Arxiu Capitular d’Urgell), AGS (Archivo General de Simancas), AHN (Archivo Histórico Nacional de España), BNE (Biblioteca Nacional de España). Vegeu uns breus apunts sobre els aspectes tractats en aquest article a Lluís ObiOls Perearnau (2012), «La clau d’esta terra: alcaids i bandolers a la vall de Querol durant el segle xvi», Records de l’Aravó: Bulletin de l’Association pour la Protection du Patrimoine et de la Mémoire Collective de la Vallée de Carol, 9, p. 6-11. És imprescindible fer esment de les facilitats ofertes pel personal de l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya, i especialment per la seva directora, Erola Simon Lleixà, per a la consulta de la documentació utilitzada en l’elaboració d’aquest article. 3 Vegeu algunes cites contemporànies sobre l’Avet Coronat a Salvador Galceran viGué (1977), Dietari de la fidelíssima vila de Puigcerdà, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, p. 49, 58. També a Josep iGlésies (2002), Pere Gil, S. I. (1551-1622) i la seva Geografia de Catalunya, Barcelona, Societat Catalana de Geografia, p. 159, 163, 186. Vegeu una cita a l’Avet Coronat en la descripció dels límits d’Andorra a Eva serra i PuiG (coord.) (2001-2003), Cort General de Montsó (1585). Montsó-Binèfar, Generalitat de Catalunya (p. 474 en el procés familiar del Braç Reial, p. 519 en el procés familiar del Braç Reial, p. 537 en el procés familiar del Braç Eclesiàstic). Antoni Oliba, en la seva utilíssima descripció de la vall, especifica que l’Avet Coronat es troba més enllà de Pimorent, baixant el port cap a l’Arièja; Maties DelcOr, «Una descripció de la vall de Querol del jurisconsult Antoni Oliba (s. xvi)», Urgellia, VIII (1986-1987), p. 438. No obstant, la crònica escrita per Arnaud Esquerrier al segle xv cita com a límit del comtat de Foix el «port de Picmauren, ainsi cum la nautessa del puch aiga bessa deves Foix». Arnaud esquerrier (1895), Chroniques romanes des comtes de Foix, Foix, Gadrat Airé, p. 84-85. El topònim de l’Avet Coronat apareix també en diversos mapes del Principat de principis del segle xvii, com els ben coneguts de Vrients i Mercator. Vegeu-los, per exemple, a la Cartoteca Digital de l’Institut Cartogràfic de Catalunya: <http://cartotecadigital.icc.cat> 4 Andreu bOsc (1974), Sumari, índex o epítome dels admirables i nobilíssims títols d’honor de Catalunya, Rosselló i Cerdanya (Perpinyà, 1628), Barcelona–Sueca, Curial, documents de cultura-facsímils, p. 152. Andreu Bosc cita, en aquest punt, les obres de Marquilles. 5 Maties DelcOr, «Una descripció…», p. 438. Vegeu una altra cita similar a Berenguer de PuiGParDines (2000), Sumari d’Espanya, edició a cura de Joan Iborra, València, Universitat de València, p. 82. 6 Vegeu una cita sobre la importància que es va donar a la vall de Querol durant les negociacions del Tractat dels Pirineus a Ferran valls Taberner (1917), Privilegis i ordinacions de les valls pirenenques, vol. ii, Barcelona, Impremta de la Casa de Caritat, p. xxvii. A data d’avui, malgrat l’escassa inversió en aquestes infraestructures i les sovintejades reclamacions de millora del servei, la línia ferroviària que uneix Tolosa amb l’estació internacional d’Enveig —i, per tant, amb Barcelona—, i també l’eix viari europeu E9 —de París a Barcelona—, passen per aquest punt, i salven el port de Pimorent a través de túnels, que van entrar en funcionament els anys 1929 i 1994 respectivament. 126 ANNALS 2014-15 7 Sebastià bOsOm i isern i Cristina FOrns De rivera (2009), Catàleg de pergamins de l’Arxiu Comarcal de la Cerdanya, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, p. 110 (doc. 118). 8 ACCE, Ajuntament de Puigcerdà, Registre de Consells de 1534 a 1541, fol. 204. 9 Salvador Galceran viGué, Dietari…, p. 40-41. Vegeu-ho en el seu context a Patrici POjaDa (2011), «Les xarxes comercials transpirinenques al segle XVII», Les xarxes urbanes a la Catalunya dels segles xvi i xvii, Barcelona, Rafael Dalmau, p. 58. 10 ACCE, Ajuntament de Puigcerdà, Registre de Consells de 1592 a 1596, fol. 119v-120. 11 Vegeu-ho a AGS, Estado, leg. 310, doc. 253. Els tractats de lligues i patzeries, per afavorir la pau i el comerç entre les poblacions dels dos costats de la frontera, són un bon exemple d’aquesta iniciativa de les comunitats locals, al marge de les disposicions reials. Vegeu-ne una breu explicació en el seu context a Patrici POjaDa, «Els Pirineus: frontera i connexió a l’època moderna», Ibix 6 / Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès2008-2009, Ripoll, Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès, p. 13-23. 12 Vegeu-la a Ferran valls Taberner, Privilegis i ordinacions…, p. 347-352 (doc. 3 de l’annex). El document també recull el trànsit de mercaderies des del comtat de Foix i des d’Andorra que, a través de la vall, es portaven a fira o a mercat, especialment la fira de Puigcerdà celebrada per Tots Sants. 13 Maties DelcOr, «Una descripció…», p. 438. És ben significatiu que encara el 1713 es vengui el dret de lleuda de tota la Cerdanya amb l’excepció de la que es rebia a la vall de Querol; Bernard alarT (1868), Inventaire-sommaire des Archives Départementales antérieures á 1790, Pyrénées-orientales, archives civiles – série B. C., París, Paul Dupont, p. 289. 14 Patrici POjaDa, «Les xarxes comercials transpirinenques…», p. 59-64. Vegeu, en general sobre les relacions pirinenques transfrontereres, Patrice POujaDe (2011), Le Voisin et le Migrant. Hommes et circulations dans les Pyrénées modernes (xvie-xixe siècle), Rennes, Presses Universitaires de Rennes. 15 BNE, ms. 18651/96. 16 ACCE, Ajuntament de Puigcerdà, Registre de Consells de 1572 a 1577, fol. 55. 17 Eva serra i PuiG (2011), «Territori i inspecció fiscal: la visita del General del 1600», Les xarxes urbanes a la Catalunya dels segles xvi i xvii. Barcelona: Rafael Dalmau, p. 233, 253-255. 18 El 1552, per exemple, l’alcaid de Puigcerdà, Querol i Torre Cerdana, Galceran de Cruïlles deixava constància de l’encàrrec que havia rebut del príncep: «que tome informasión y castigue el abuso se aze de pasar cavallos espanyoles en Fransia.» L’alcaid feia notar diversos casos de pas de cavalls cap a França a través de la vall d’Andorra. AGS, Estado, leg. 310, doc. 253. Sobre els aspectes comercials i el contraban a Andorra en aquest moment, vegeu Olivier cODina vialeTTe (2005), De fer et de laine. Les vallées andorranes du xvie au xixe siècle, Perpinyà, Presses Universitaires de Perpignan, especialment p. 235-241. 19 Patrice POujaDe, Le Voisin et le Migrant…, p. 202. 20 Vegeu un d’aquests casos, l’any 1552, a AGS, Estado, leg. 310, doc. 254 i, especialment, doc. 255. 21 Eva serra i PuiG, «Territori i inspecció fiscal…» p. 197, 199, 226, 249. 22 Pere PujOl i Tubau (1984), «Sant Josep de Calassanç, oficial del Capítol d’Urgell», Obra Completa, Valls d’Andorra, Editorial Andorra, p. 316-317. L’entrada es va produir, efectivament, per la vall de Querol, i després d’una brega a Lles els invasors van marxar per la vall de la Llosa. Salvador Galceran viGué, Dietari…, p. 53. Sobre aquesta incursió i sobre Galceran Cadell en general, vegeu Xavier TOrres (1993), Nyerros i Cadells: bàndols i bandolerisme a la Catalunya moderna (1590-1640), Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, Quaderns Crema, p. 69-71. Vegeu també Lluís ObiOls Perearnau (2010), «Relacions entre el comtat de Foix i el bandolerisme a l’Alt Urgell i la Cerdanya durant el segle xvi», Ibix 6 / Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès 2008-2009, Ripoll, Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès, p. 119-120. 23 Salvador Galceran viGué, Dietari…, p. 36. ANNALS 2014-15 127 24 Ibid., p. 55-57. Vegeu altres dades sobre «la entrada que los lladres llutherans, en número de quatre ho sinchs-cents hòmens, han feta en la vall de Carol», a ACCE, Ajuntament de Puigcerdà, Registre de Consells de 1582 a 1587, fol. 96-99. 25 Salvador Galceran viGué, Dietari…, p. 60-62. Maties DelcOr, «Una descripció…», p. 444. 26 Maties DelcOr, «Una descripció…», p. 444. Sobre Antoni Roca, vegeu Àngel casals (2011), Antoni Roca, el capellà bandoler. L’home que va escandalitzar la Catalunya del segle xvi, Badalona, Pòrtic. Algunes altres cites sobre la presència d’Antoni Roca a la Cerdanya a Lluís ObiOls Perearnau, «Castellbò, 1528-1548. El complex procés d’incorporació del vescomtat a la Corona Reial», Interpontes, III (2014), p. 237. 27 Xavier TOrres, Nyerros i Cadells…, p. 150-151. 28 ACCE, Ajuntament de Puigcerdà, Registre de Consells de 1582 a 1587, fol. 96. 29 ACCE, Ajuntament de Puigcerdà, Registre de Consells de 1582 a 1587, fol. 183; Registre de Consells de 1592 a 1596, fol. 178. 30 És el cas, el 1585, d’uns «lladres famosos» presos a Acs. Els cònsols de la localitat van escriure als de Puigcerdà demanant-los declaracions i acusacions per a garantir la seva condemna, i els exposaren també el procediment que haurien de seguir en cas que volguessin aconseguir-ne l’extradició per a ser jutjats al Principat. ACCE, Ajuntament de Puigcerdà, Registre de Consells de 1582 a 1587, fol. 204v-205. Vegeu l’intercanvi d’avisos entre diferents poblacions en les sèries de correspondència conservades, per exemple, dins dels fons municipals de Puigcerdà (a l’ACCE) i de la Seu d’Urgell (a l’ACAU) o també amb el Capítol de canonges de la Catedral d’Urgell (a l’ACU). 31 Patrice POujaDe, Le Voisin et le Migrant…, p. 241. Vegeu-ne un altre exemple a la pàgina 247 de la mateixa obra. Vegeu una cita a la vall de Querol com a «puerta de entrada de los inmigrantes» que al segle xvi es dirigien cap al sud a Xavier TOrres sans, «Los sin papeles y los otros. Inmigraciones francesas en Cataluña (siglos xvi-xvii)», Mediterráneo económico 1 (2002), p. 350. 32 BNE, ms. 18651/96. 33 Seria el cas de l’anomenat Castell dels Moros, en un tossal a mitja muntanya, a la riba dreta del riu, que actuaria com a lloc mitjancer «pour permettre de voir à la fois la Tour Cerdane et le château de Quérol et même directement Puigcerda». Robert sauT (1974), «Tours et Châteaux de Cerdagne», Conflent, 68, p. 88 (nota 5). Vegeu també Jaume llaDó FOnT (1988), «Castells reials a la Cerdanya oriental», Prehistòria i arqueologia de la Conca del Segre: homenatge al Prof. Dr. Joan Maluquer de Motes, Puigcerdà, Institut d’Estudis Ceretans, p. 275. El topònim de la Tor de Querol també sembla ben indicatiu de la presència d’algun tipus de fortificació en aquest indret, a mig camí entre Puigcerdà i Querol. Maties DelcOr (1995), «Torre de Querol», Catalunya romànica, vol. vii: la Cerdanya, el Conflent. Barcelona, Enciclopèdia Catalana, p. 41. Jaume llaDó FOnT, «Castells reials…», p. 277. 34 Denis crabOl (1991), «La Tour Cerdane. Nouvelles approches de l’étude d’un château en Cerdagne», Ceretania, 1, p. 125. 35 Maties DelcOr (1995), «Castell de Querol», Catalunya romànica, vol. Enciclopèdia Catalana, p. 207. vii: la Cerdanya, el Conflent. Barcelona, 36 Maria Lluïsa ramOs (1995), «Castell de Montcerdà», Catalunya romànica, vol. vii: la Cerdanya, el Conflent. Barcelona, Enciclopèdia Catalana, p. 41. 37 Maties DelcOr, «Una descripció…», p. 443. 38 L’any 1569 es té constància del codi d’avisos, amb un, dos o tres trets d’artilleria per aplegar els síndics de Cerdanya, perquè la població s’armés i perquè tothom es concentrés a Puigcerdà respectivament. ACCE, Ajuntament de Puigcerdà, Registre de Consells de 1566 a 1572, f. 164. Dotze anys abans, les autoritats de Puigcerdà ja havien demanat unes peces d’artilleria «para avisar la tierra quanto entraren enemigos»; AGS, Estado, llig. 322, doc. 82. 39 Salvador Galceran viGué, Dietari…, p. 33. 40 Val la pena fer notar la manera com Antoni Oliba citava l’estat dels castells de Querol i Torre Cerdana, amb un to de crítica subtil per la situació d’aquell moment: «Tan l’un com l’altre eren ben fortificats per la naturalesa mateixa 128 ANNALS 2014-15 del lloc i per les guarnicions militars i per les màquines de guerra, mentre les coses es mantenien i eren més ben administrades.» Maties DelcOr, «Una descripció…», p. 443. 41 Com per exemple l’enderroc de bona part del castell de Puigcerdà provocat per l’impacte d’un llamp el 1545. Vegeu un recull documental sobre aquest episodi a Erola simOn lleixà i Lluís ObiOls Perearnau (2013), «El castell de Puigcerdà: alguns aspectes durant el segle xvi», Ker, 6, p. 31-38. Els cònsols de la Seu d’Urgell van oposar-se a participar en les obres necessàries per a refer el castell. Vegeu les instruccions per al síndic que van enviar al virrei a ACU, Contractes, capsa 34. El 1585, novament, una explosió de pólvora va provocar l’enderroc de part de la fortificació. Salvador Galceran viGué, Dietari…, p. 75. 42 Una d’aquestes queixes, per exemple, va ser transmesa a la cort l’any 1552. Vegeu-ho a Jordi buyreu juan (2005), Institucions i conflictes a la Catalunya moderna. Entre el greuge i la pragmàtica (1542-1564), Barcelona, Rafael Dalmau, p. 351. 43 Vegeu l’inventari a Erola simOn lleixà i Lluís ObiOls Perearnau, «El castell de Puigcerdà…», p. 36-38. El 1567 es va donar ordre de reclutar els obrers que havien d’executar les reparacions dels castells, entre altres, de Puigcerdà, Querol i Torre Cerdana; Bernard alarT, Inventaire-sommaire des Archives Départementales…, p. 365. 44 ACA, Registres de Cancelleria, 3899, fol. 4-5v. 45 ACCE, Ajuntament de Puigcerdà, Registre de Consells de 1534 a 1541, fol. 86. 46 Miquel Pérez laTre (2004), Entre el rei i la terra. El poder polític a Catalunya al segle xvi, Vic, Eumo, Universitat de Vic, p. 78. Aquests projectes, però, no es van materialitzar de forma immediata. Posteriorment, el canvi de la frontera a partir de la signatura del tractat dels Pirineus i la construcció de noves fortificacions amb criteris moderns, com la ciutadella de Montlluís, acabarien modificant profundament la realitat defensiva d’aquest territori. Sobre Montlluís vegeu Òscar jané checa (2008), «França i el control dels Pirineus: el cas de Montlluís», Ibix 5 / Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès 2006-2007, Ripoll, Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès, p. 245-264. 47 De vegades s’ha considerat que el número de 12 soldats correspon a cada una de les fortaleses. Vegeu-ho a Jordi buyreu juan, Institucions i conflictes…, p. 326, 350-351. No obstant, l’any 1542 la monarquia va acordar enviar un total de 12 soldats, quatre a cada fortalesa. AGS, Estado K, 1701, doc. 20. Igualment, el 1547 l’alcaid Lluís Icard era ben clar: «en todas las tres fortalezas ay muy poca gente, que no ay sino dotze [sic] soldados, y a causa que las dos d’ellas están a menos arto de media legua, y es passo a donde sería mester ordinariamente toda la gente d’ellas tres, supplico a vuestra alteza lo mande proveer, que se ayasen algunos más de los que oy día ay, que el alcayde pasado, aunque tenía sédula de su magestat de doze, por lo que arriba tengo ditxo, los capitanes generales d’esta ffrontera les agnadieron quatro más, que fueron desiséys, y en tiempo de guerra trenta y dos.» AGS, Estado, leg. 300, doc. 174. 48 L’any 1542, per exemple, hi ha una de les reiterades queixes pel retard en el pagament als soldats: AGS, Estado K, 1702, doc. 13. 49 ACCE, Ajuntament de Puigcerdà, Registre de Consells de 1526 a 1529, fol. 62v-63, 208. Mossèn Altarriba, com veurem tot seguit, era l’alcaid dels castells de la vall en aquest moment. 50 ACCE, Ajuntament de Puigcerdà, Registre de Consells de 1554 a 1561, fol. 95v, 221. 51 Una realitat que era prou habitual en els petits castells de la frontera, sovint amb alcaidies hereditàries i amb una àmplia autonomia dels alcaids en el seu govern, que freqüentment era utilitzada en benefici propi extorsionant els habitants i viatgers. Àngel casals marTínez (2001), «Instituciones catalanas y presencia militar», Carlos V. Europeísmo y universalidad, vol. iii, p. 126-127. Àngel casals marTínez (1996), «Estructura defensiva de Catalunya a la primera meitat del segle xvi: els comtats de Rosselló i Cerdanya», El poder real en la Corona de Aragón (siglos xivxvi), vol. ii, p. 87. Àngel casals marTínez (1998), «La frontera pirenaica y el bandolerismo catalán», Las sociedades ibéricas y el mar a finales del siglo xvi. Tomo III: El área del Mediterráneo, p. 149. 52 A banda d’aquests problemes, també se’n produïen per altres motius, com quan el 1561 es va encomanar la comanda dels castells a García de Savallos, castellà, en contra del que especificaven les Constitucions de Catalunya, motiu pel qual el Consolat de Puigcerdà es va oposar al seu nomenament. ACCE, Ajuntament de Puigcerdà, Registre de Consells de 1561 a 1566, fol. 23v. ANNALS 2014-15 129 53 Vegeu-ne una primera aproximació, extremadament incompleta (molt centrada en el segle xiv) però útil mentre no s’emprengui una tasca molt més sistemàtica de recull de dades, a J. caPeille (1914), Dictionnaire de biographies roussillonnaises, Perpinyà, Imprimerie-librairie catalane de J. Comet, p. 692-693 (Châtelains de Quérol, i també Châtelains de La Tour Cerdane). 54 Els Altarriba, originaris d’Osona, ja havien protagonitzat lluites de bàndols durant el segle xv. Vegeu-ho a Elisenda cOllellDemOnT vives, Els Altarriba de Sant Martí de Riudeperes. Ascens d’una família de la noblesa rural en temps de canvi (s. xiv-xv) [Treball guanyador de la segona edició de la beca Riudeperes, atorgada per l’Ajuntament de Calldetenes]. Inèdit, 2015. 55 Vegeu-lo a ACA, Generalitat, Serie G, 193, 66. 56 Llorenç d’Altarriba va ser el primer veguer de Cerdanya després de la restitució dels comtats, i després va ser capità dels castells, ofici que va traspassar als seus descendents. Salvador Galceran viGué, Dietari…, p. 33. Vegeu algunes notícies sobre la mort de l’últim alcaid Altarriba (anomenat també Llorenç) i el conflicte generat en la provisió del seu càrrec, teòricament hereditari però atorgat finalment a Lluís Icard, a AGS, Estado K, 1705, docs. 39-43, 46, 51 (gener-febrer de 1545) i 192 (octubre de 1545). El 1552 l’alcaid era Galceran de Cruïlles i de Santa Pau. Vegeu-ho a AGS, Estado, leg. 310, doc. 253, 254, 257, 258. 57 Nuri Joan Sorribes, donzell, domiciliat a Berga, havia estat nomenat veguer de Cerdanya el 1572. ACCE, Ajuntament de Puigcerdà, Registre de Consells de 1572 a 1577, fol. 35. 58 Vegeu-lo a ACA, Consell d’Aragó, lligall 342. 59 ACCE. Ajuntament de Puigcerdà, Registre de Consells de 1582 a 1587, fol. 333v-336v, episodi amb incendis de cases i persecucions de bandolers a la vall. El robatori de Sidamon va ser un dels detonants del primer setge del castell d’Arsèguel, la tardor de l’any 1588. Vegeu-ho a Lluís ObiOls Perearnau (2012), «“Pendre la possessió del castell de Arçèguel”. La contribució puigcerdanenca als setges d’Arsèguel (1587-1593)», Ceretania. Quaderns d’estudis cerdans, 6, p. 75-103. 60 Sobre la quadrilla dels querolans, vegeu Lluís ObiOls Perearnau, «La quadrilla dels querolans: bandolers al segle xvi». Records de l’Aravó: Bulletin de l’Association pour la Protection du Patrimoine et de la Mémoire Collective de la Vallée de Carol, 12 (2015). 61 Vegeu l’extensíssim procés judicial (de més de 1.200 folis) que va generar aquesta mort a AHN, Inquisición, legajo 1588, exp. 15. Entre la informació ingent que conté el procés hi ha dades d’interès per a l’estudi d’aquesta quadrilla, com per exemple quan cita a «Andreu de Franch, que es el capitán de los bandoleros que llaman querolans», en el foli 33v. 62 Vegeu la declaració de Vidal Brunet, natural de Bagert, a ACCE, Ajuntament de Puigcerdà, Correspondència, segle xvi. La declaració, breu però interessant, conté dades que poden resultar d’interès per a altres aspectes, com el fet que es cremés «un porxo cubert de palla y altre porxo cubert de llosa». Entre altres bandolers vinculats amb la quadrilla cita un tal Cardoneta i també a Riembau, un dels capitostos bandolers cèlebres en aquest moment. Sobre aquests personatges i la seva vinculació amb els querolans vegeu Lluís ObiOls Perearnau (2015), «Violència i bandolerisme al segle xvi: els assassinats dels Castellarnau d’Enveig a mans dels querolans», Era, revista cerdana de recerca, 1, p. 182-188. Precisament l’any 1565 trobem un tal Vidal Brunet com a soldat del castell de Puigcerdà. La coincidència del nom i de la cronologia ens fan pensar fermament que es tracta de la mateixa persona, la qual cosa ens donaria un nou exemple de la contractació de bandolers com a soldats al servei del rei, amb totes les connotacions que té aquest fet. La «carrera» de Vidal Brunet és un exemple realment interessant: immigrant d’una població propera a Sent Líser de Coserans, que temps enrere havia sigut pastor a Andorra (ell mateix cita «lo temps ell era pastor, stant a la vall de Andorra trestayant aquexas montanyes de Campcardós, trobant-se en un stany ha venint de la vall de la Llosa tirant al Spitalet»), que es vincula al bandolerisme aparentment per interès econòmic i que acaba contractat com a soldat per les autoritats. Vegeu-ho a BNE, ms. 18651/96. 63 Sembla que aquestes relacions s’havien regulat a través d’una concòrdia entre els governadors del Rosselló i del comtat de Foix. AGS, Estado, leg. 332, doc. 59, 84, 159, 162. 130 ANNALS 2014-15 64 Sobre aquest episodi vegeu Lluís ObiOls Perearnau, «Violència i bandolerisme…», p. 173-195. Encara dotze anys més tard, el 1577, un germà del veguer va ser també assassinat pels bandolers, alguns dels quals havien participat en les morts anteriors. 65 AGS, Estado, leg. 332, doc. 157. Sovint trobem referències al castell de Merenç, utilitzat com a refugi pels bandolers de la vall de Querol. Aquest fet, i la proximitat geogràfica, ens porta a pensar que possiblement en aquest cas podrien haver-se refugiat en aquest punt. 66 Unes còpies de les declaracions fetes el 1599 es conserven a BNE, ms. 18651/94 i 96. Vegeu amb més detall algunes de les actuacions dels querolans, que arribaven a estripar les seves víctimes per comprovar que no s’haguessin empassat or i a llençar posteriorment els seus cossos als estanys, a Lluís ObiOls Perearnau, «Violència i bandolerisme…», p. 192-194. Vegeu també Lluís ObiOls Perearnau, «La quadrilla dels querolans…». 67 El mateix rei li va escriure per agrair-li aquesta dedicació. AGS, Estado, leg, 332, doc. 156. 68 ACCE, Ajuntament de Puigcerdà, Registre de Consells de 1572 a 1577, fol. 216v. 69 És el cas dels jutges Rafael Rubí i Coll, Francesc Sans o Antoni Oliba. Vegeu la seva implicació en les bandositats a Xavier TOrres i sans (1985), «Les bandositats de nyerros i cadells a la Reial Audiència de Catalunya (1590-1630): “policía o alto gobierno?”», Pedralbes: revista d’història moderna, 5, p. 147-171. Ben significativament, els cognoms Rubí i Coll figuren entre els inculpats per l’assassinat de Joan Antoni Manegat el 1564. AHN, Inquisición, lligall 1588, exp. 15. Sobre Antoni Oliba, fill de Porta, vegeu entre altres Antoni vaquer alOy (2001), «En el quart centenari de la seva mort: Antoni Oliba i el Dret Català», Revista de Dret Històric Català, 1, p. 227-237. Vegeu unes breus biografies pràcticament contemporànies sobre diferents juristes cerdans, entre altres els acusats com a parcials en la lluita contra el bandolerisme, a Salvador Galceran viGué, Dietari…, p. 100-101. 70 Pere PujOl i Tubau, «San Josep de Calassanç…», p. 289, 312. 71 En aquest moment es tenia notícia «dels nou cents lutherans que se eren junctats en lo castell de Lordat, terra de França», que hi guardaven el botí que s’havien endut «per la revolta se ere seguida en la vila de Foix entre los catholichs y lutherans», Pere PujOl i Tubau, «San Josep de Calassanç…», p. 293-294, 314, 320. 72 Sobre la creació del bisbat de Solsona i el seu context, vegeu Lluís ObiOls Perearnau (2012), «“Dissentir en lo repartiment del bisbat”: la reacció del Consolat de la Seu d’Urgell davant la creació del bisbat de Solsona (15901623)», Oppidum: revista cultural del Solsonès, 10, p. 21-42. Sobre la reforma dels monestirs benedictins i de les canòniques agustinianes en aquest moment, també amb un rerefons polític a més d’ideològic, vegeu Ignasi FernánDez Terricabras (1998), «Catalunya, “frontera d’heretges”. Reformes monàstiques i reorganització dels recursos eclesiàstics catalans per Felip II», Pedralbes: revista d’història moderna, 18, p. 547-556. 73 AGS, Estado, leg. 332, doc. 94, 95. 74 Vegeu una mostra de la identificació entre hugonots i bandolers a Marc cOnesa (2012), D’herbe, de terre et de sang. La Cerdagne du xive au xixe siècle, Perpinyà, Presses Universitaires de Perpignan, p. 66. Una molt bona anàlisi de qui són i qui no són els que la documentació anomena «hugonots», a Patrice POujaDe, Le Voisin et le Migrant… p. 78-87. Ja el 1985 Núria Sales feia notar la necessitat d’entendre en cada cas si existia o no aquesta relació entre bandolers i hugonots: Núria sales (2002), «“Bandoliers espaignols” i guerres de religió franceses», De Tuïr a Catarroja. Estudis sobre institucions catalanes i de la Corona d’Aragó (segles xv-xvii), Catarroja–Barcelona, Afers, p. 143-166. Vegeu una aportació recent sobre aquest aspecte a Alexandra caPDevila munTaDas (2014), «La immigració francesa vista com un perill per a l’ortodòxia catòlica de la monarquia hispànica. Catalunya als segles xvi i xvii», Ibix 8 / Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès 2012-2013, Ripoll, Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès, p. 403-415. 75 ACCE, Ajuntament de Puigcerdà, Registre de Consells de 1572 a 1577, fol. 100; Registre de Consells de 1582 a 1587, fol. 42v. Aquesta identificació amb els protestants es produïa també amb els immigrants procedents del nord: «leur caractère de migrants leur permettait, précisément, de rester en contact, réel ou supposé, avec les prédicateurs huguenots du royaume de France, ce qui les rendait d’autant plus suspects.» Patrice POujaDe, Le Voisin et le Migrant…, p. 311. ANNALS 2014-15 131 76 ACCE, Ajuntament de Puigcerdà, Registre de Consells de 1566 a 1572, fol. 73v, 94v. 77 Mossur Daudo és un dels personatges més citats per la documentació d’aquesta època. L’any 1570 es mencionava d’una manera ben clara en tenir notícia que «Daudo, luterà, volrie fer alguna entrada en Cerdanya […] y assenyaladament a Llívia». ACCE, Ajuntament de Puigcerdà, Registre de Consells de 1566 a 1572, fol. 197v. 78 ACCE, C. 1566-1572, fol. 95v-96v. Quan la documentació cita el castell d’Urs es refereix al castell de Lordat, magnífica fortificació a tocar de la població d’Urs, entre Acs i Tarascó. El setge es va dur efectivament a terme, després de nombroses gestions. Vegeu-les a ACCE, Ajuntament de Puigcerdà, Registre de Consells de 1566 a 1572, fol. 95v i següents, i encara al fol. 167v. 79 Així ho escrivia el virrei de Catalunya al rei: «les ofreçieron los de Ax que me entregarían un castillo que se llama Marenchs, el qual es del condado de Fox, que es de la princesa de Bearne, y la jurisdiçión suprema del rey cristianísimo; este castillo confina con la Torre Çerdana, que es çerca de la raya de Françia. Por aquella parte no le e querido açeptar sin licençia de vuestra magestad, por pareçerme que sería alterar los capítulos de la paz.» El virrei proposava que el rei en parlés amb l’ambaixador de França, ja que «la princesa de Bearne es ereje», i un cop s’haguessin solucionat els problemes es podria restituir el castell al rei de França. El rei, però, sembla que va ordenar obviar el tema de moment. AGS, Estado, leg. 333, doc. 66, 68. 80 ACCE, Ajuntament de Puigcerdà, Registre de Consells de 1561 a 1566, fol. 98v, 216v. 81 El 1557 es va saber que el mes de juliol anterior «un onbre de Castelvò fue tentado por otro francés de parte de mosiur de Bandoma […] que le diese entrada al castillo de Çiudad, que es en el vizcondado de Castelvò», i uns mesos més tard es van produir unes maniobres similars per entrar al Castell Major de Perpinyà. AGS, Estado, leg. 322, doc. 110, 145, 149. Aquell mes de juny Francesc d’Enveig, alcaid de Castellciutat, demanava armes i municions per a reforçar el castell. AGS, Estado, leg. 322, doc. 165. 82 ACCE, Ajuntament de Puigcerdà, Registre de Consells de 1572 a 1577, fol. 103v. 83 Ferran valls Taberner, Privilegis i ordinacions…, p. 320-323 (doc. xiii). 84 Vegeu la importància de la vall de Querol i com els bandolers evadien la justícia refugiant-se al comtat de Foix a Lluís ObiOls Perearnau, «Relacions entre el comtat de Foix…», p. 125-126. Vegeu alguns aspectes sobre el bandolerisme a la Cerdanya durant aquests anys a Lluís ObiOls Perearnau, «El bandolerisme a la Cerdanya: algunes precisions (1526-1593)», dins Àngel casals, (dir.) (2012), El bandolerisme a la Corona d’Aragó, vol. i, Cabrera de Mar, Galerada, p. 185-222. 85 En el memorial dels síndics de Cerdanya escrit l’any 1591 són ben freqüents els casos de «luterans» o «hugonots» refugiats a la vall de Querol, i també de querolans que es troben «retirats» a Merenç. ACA, Consell d’Aragó, lligall 342. 86 Serge bruneT (2014), «Les Pyrénées au xvie siècle: una frontière politique et religieuse», Ibix 8 / Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès 2012-2013, Ripoll, Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès, p. 41-67. 87 Patrice POujaDe, Le Voisin et le Migrant…, p. 313. 132 ANNALS 2014-15